holos=tot + tropein=moure’s envers
Presentat al festival bianual de la Renaixença dels Rubí-Schmack, Holotropos és una excursió audiovisual per les vores de la consciència.
Tot és molt estrany; d’una estranyesa estranya, si voleu. Fins i tot és estranya l’estranyesa de l’estrany.
La identitat col·lectiva és estranya i la individual magníficament estranya. La identitat és estranya. Vivim estranyats… a estones, i és aquest estrany sentiment d’estranyament el que ens fa estranyament vius. Però el riu no sembla estranyar-se, ni les màquines ni el cel, que com a molt s’enrareix.
L’estrany ens ve de dins, com també el que no ho és. Tot ho portem, tot ho som i tot és a fora, alhora.
I de cop o a poc a poc ve una ensulsiada i tot es trenca i gemega i hi ha un submón que regalima de l’altre, i pesa i li estira les vores fins que es perden i aleshores ja no n’hi ha.
L’existència és un camp infinit on tot és possible i tot és, perquè la mesura del possible no té fi. Exuberants són les capes, els fils, les malles, els patrons, els dibuixos i les melodies. Inacabables són els ritmes del silenci, les seves formes i les idees.
Un dia ens despertem estranys, sense arrels ni branques, sense bec, ni morro, ni antenes, ni porus, ni bronquis ni pell, ni enraonies. Un dia ens despertem en el silenci i tot el brunzit que ens envolta empal·lideix i sura dins d’una bombolla que té exactament la forma invertida a la que coneixem.
La solitud té tots els gustos, i la pau tots els conflictes; el buit, el gran buit ho és tot.
Un dia ens despertem estranyats i el buit ens ha envaït per dins i per fora i ja no té massa sentit parlar-nos de nosaltres, ni parlar-nos, i tanmateix hi ha tantes frases per fer i tantes paraules per dir, perquè sí, perquè volem o ni això. I hi ha tot de balls i de moviments sagrats i banals, i hi ha ordres i desordres i ordes i ogres i orgues i òrgans. I sentim remors, veus i sirenes, sentim freqüències constants i només el temps ens separa de l’eternitat.
El temps, que ens dóna un dentat de recanvi i fa que tots els vells s’assemblin i els colors es difuminin. El temps, que obre els capolls i trenca els ous, que dibuixa els paisatges i escriu relats, que s’atura i es fa inacabable.
Podeu sortir del temps mirant al fons d’uns ulls, i és estrany.
